LA COLLITA QUE MAI FALLA

Per Maria S. Vilarrubias

 

Un cap de setmana qualsevol, a finals d’estiu, hem anat a caminar. En un moment donat la nostra vista passeja per la serralada que hi ha l’horitzó, per les alzines que l’emmarquen, veiem el cel ben blau, l’aire ja torna a ser fresc. Fem una pausa, ens embadalim... quan de cop i volta una forma vermella, rovellada i arrugada atrapa la nostra mirada cap a terra. El de sempre. Així que obrim la bossa destinada a aquests cassos i hi fiquem aquest coi de llauna cap dins. No obstant aquesta vegada no hi ha més deixalles, ens esperàvem almenys uns quants plàstics!... A les platges ens trobem el mateix, les ones venen des d’aquell fons blau lapislàtzuli, passen pel color turquesa i es trenquen en una escuma blanca que acarona la sorra, i porten petxines, trossets de cargols i algues, i un reguitzell de plàstics grans, petits, aixafats, trossets de tots colors i d’una netedat immaculada per efecte de la sal. I pel carrer? doncs veiem bosses, ampolles i vasos de de plàstic, taps, plàstic per embolcallar, llaunes, briks, paper d’alumini, de tot. Tots ho hem vist, ho veiem, ho assumim, és part nostra, vol dir que estem aquí, i no ho traiem del mig, no ens molesta. Simplement ens hi hem acostumat. Les garses agafen l’alumini, altres ocells el plàstic, i tots ho porten cap al niu. Hi ha ocells que moren pels plàstics que se’ls ha acumulat en el seu ventre, i un cop l’ocell s’hagi descompondre, el tòxic tornarà a la natura, intacte.

Autopsia amb extracció de centenars de plàstics

Hem vist imatges de tortugues i dofins desesperats per desfer-se de bosses que el vent du al seu hàbitat. Pràcticament a tots ens fa mal veure això, però el gruix de la població no reacciona en contra ni canvia els seus hàbits. El què més em sorprèn és aquesta mena d’assumpció resignada. És clar que no tothom reacciona així, les ments conscients i sensibles a la Natura fa temps que breguen intensament per una gestió definitiva envers els residus. Ja el 2007 La Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum Responsable (Rezero, consum cap al residu zero), participada per Ecologistes de Catalunya, va iniciar la campanya Catalunya lliure de bosses! I encara ara lluita per el retorn d’envasos i la reducció de l’ús del plàstic.

Amb l’increment exponencial del perill i les veus d’alarma, la inèrcia institucional lentament reacciona: finalment aquest any 2017 a Catalunya es paga per les bosses
de plàstic (a altres països ja estan prohibides), i a aquestes alçades (encara!) s’està plantejant la possibilitat dels envasos amb retorn.
Recentment el Govern de les Balears ha organitzat un sistema únic al Mediterrani de barques per recollir plàstics (Abaqua) que només durant el mes de Juliol han recollit 6,6 tones de plàstics del seu preciós mar. Una altra iniciativa és Libera, i ve de la societat espanyola d’ornitologia (SEO-birdlife) i Ecoembes, l’organització que vetlla pel reciclatge dels envasos a Espanya posant en contacte usuaris, institucions, recicladors i empreses de l’envàs, però que té el gran dèficit de no interessar-se pel plàstic que no sigui un envàs.

Amb Libera, el Juny del 2017, 5000 participants van treure plàstics de 176 localitzacions. Una iniciativa similar el Setembre tracta de la recollida sistematitzada dels plàstics de les platges de l’Estat, que es classificaran per veure’n l’origen. I servirà de res aquestes dades? Creiem que si, sempre val més conèixer que desconèixer, i algun dia se’n traurà una aplicació pràctica. Mentrestant, i amb parsimònia, seguim omplint la nostra bossa amb la collita que mai falla.

Membres de l’Alnus amb bosses plenes de plàstics i altres residus
recollits a la riera de Sant Just Desvern el 2015